dimecres, 14 de març del 2012

Per què dir Països Catalans quan vols dir Principat de Catalunya?

Diuen que tothom ha de fer els comptes a casa seva i no a casa dels altres, però resulta que vivim en un país de persones xafarderes i curioses (i solidàries, crec), i el que passa més enllà de casa nostra és del nostre interès. Quan dic “casa nostra” vull dir el nostre tros de casa, el nostre tros de país. Però – ai, las! – a vegades confonem fer els comptes amb actuar de manera paternalista, com la típica veïna o el típic veí que sempre saben el que et convé per cada moment: saben a quina parada del mercat has de comprar, saben quin cotxe t'aniria millor per la teva situació actual i, fins i tot, saben millor que tu el camí que fa anys que fas cada dia i, davant la teva sorpresa, n'hi ha un que no és que sigui més curt – que també – sinó que és millor. I tu pensant-te que ho feies bé, immersa en la teva convicció.

Aquests dies he pogut sentir i llegir molts comentaris sobre l'Assemblea Nacional Catalana (ACN) la qual va dur a terme un gran acte al Palau Sant Jordi. Una iniciativa que al principi em semblava, si més no, curiosa. En dos dies, però, he passat de pensar en el concepte curiosa a pensar conceptes com excloent, paternalista i gratuïtament eufòrica. Entenc que queda molt bé dir “Països Catalans”. De veritat que ho entenc. Dóna importància i dóna la impressió d'una consciència nacional plena. El problema però, és que només es diu i no es practica. O és que a ningú no li crida l'atenció que unes persones del Principat estiguin advocant per un referèndum per la independència d'aquí a dos anys quan a les Illes, per exemple, s'està exterminant la llengua catalana per part d'una classe política inculta i ignorant? I a mi me crida l'atenció, bàsicament, perquè en aquest full de ruta de l'ANC, resumit per Vilaweb, en tot moment es parla del “president de la Generalitat”, de l'11 de setembre, d'unilateralitat... Això sí, al final de tot, apareix la solució: la fase final arribarà quan obtenguem la “plena unitat nacional”, si tots els parlaments ho acorden, i arribem a una forma d'unió federativa que els pobles de la nació catalana (quina és, perdonin?) decideixin. I segur que és discutible, però el paternalisme que traspua és insultant, gairebé. Dic paternalisme perquè sembla que aquí, a la península, tothom ho sap tot i tothom sap com s'ha d'arribar a l'emancipació nacional plena. I si un cas, la resta de trossos del país ja s'hi sumaran. Després, però, tothom va bavejar quan l'actor Sergi López va pronunciar les paraules màgiques: Països Catalans. Aquella denominació històrica que molta gent creiem que es mereix un respecte i, sobretot, que té un significat molt seriós gràcies a la gent que l'ha estat mantenint i defensant a través de la seva lluita, sense renunciar a cap tros de país.

Senyors i senyores de l'ANC: com a mallorquina no trob un bri de representació en tot aquest circ burgès i pedant. El cens del Poble Català servirà perquè només votin els censats i la resta de població que s'ho miri (tot i que siguin catalans i catalanes de ple dret)? Que el president de la Generalitat (de Catalunya), hipotèticament, declari la independència de manera unilateral farà que a les Illes siguem més lliures? Pensau dir alguna cosa de les aberracions que s'estan fent més enllà del Principat? És més: pensau interessar-vos per la situació de rebuig i menyspreu que pateix la ciutadania de les Illes que defensa la llengua pròpia? Tampoc no vaig veure cap homenatge o, si més no, citació a Jaume Bonet, jubilat en vaga de fam pels drets lingüístics, que a la seva edat està demostrant que és més valent que milers de persones que s'omplen la boca de “nació catalana” i després no saben ni que a les Illes l'any que ve es podrà demanar l'escolarització en castellà de les criatures. Aquesta és la mateixa gent que després va a les Illes de vacances i es prenen la llibertat de dir que és el seu país, quan durant la resta de l'any es limiten a dir que a les Illes (i al País Valencià) tothom és del PP i estan molt malament...

L'esquizofrènia nacional no fa res més que confrontar els pobles del nostre país. Des de la perifèria (que és com es tracta als trossos de país que no són el Principat) costa trobar un espai de representació i un espai d'entesa real davant dels atacs que pateixen des dels respectius governs. Tanta sort que sabem que la independència no vendrà des de dalt, sinó que les organitzacions de base i la població treballadora serà qui decidirà el moment i el lloc per declarar una cosa tan important com deixar de viure sota un estat que no ens vol ni ens voldrà mai. Donem gràcies a gent com Jaume Bonet i a totes les persones que, des de la humilitat i la valentia, fa anys que dia a dia lluiten perquè el nostre país no sigui una anècdota ni un capritx, sinó una realitat palpable i honesta, socialment lliure i justa, sense protagonismes ni paternalismes innecessaris.