dimecres, 14 de març de 2012

Per què dir Països Catalans quan vols dir Principat de Catalunya?

Diuen que tothom ha de fer els comptes a casa seva i no a casa dels altres, però resulta que vivim en un país de persones xafarderes i curioses (i solidàries, crec), i el que passa més enllà de casa nostra és del nostre interès. Quan dic “casa nostra” vull dir el nostre tros de casa, el nostre tros de país. Però – ai, las! – a vegades confonem fer els comptes amb actuar de manera paternalista, com la típica veïna o el típic veí que sempre saben el que et convé per cada moment: saben a quina parada del mercat has de comprar, saben quin cotxe t'aniria millor per la teva situació actual i, fins i tot, saben millor que tu el camí que fa anys que fas cada dia i, davant la teva sorpresa, n'hi ha un que no és que sigui més curt – que també – sinó que és millor. I tu pensant-te que ho feies bé, immersa en la teva convicció.

Aquests dies he pogut sentir i llegir molts comentaris sobre l'Assemblea Nacional Catalana (ACN) la qual va dur a terme un gran acte al Palau Sant Jordi. Una iniciativa que al principi em semblava, si més no, curiosa. En dos dies, però, he passat de pensar en el concepte curiosa a pensar conceptes com excloent, paternalista i gratuïtament eufòrica. Entenc que queda molt bé dir “Països Catalans”. De veritat que ho entenc. Dóna importància i dóna la impressió d'una consciència nacional plena. El problema però, és que només es diu i no es practica. O és que a ningú no li crida l'atenció que unes persones del Principat estiguin advocant per un referèndum per la independència d'aquí a dos anys quan a les Illes, per exemple, s'està exterminant la llengua catalana per part d'una classe política inculta i ignorant? I a mi me crida l'atenció, bàsicament, perquè en aquest full de ruta de l'ANC, resumit per Vilaweb, en tot moment es parla del “president de la Generalitat”, de l'11 de setembre, d'unilateralitat... Això sí, al final de tot, apareix la solució: la fase final arribarà quan obtenguem la “plena unitat nacional”, si tots els parlaments ho acorden, i arribem a una forma d'unió federativa que els pobles de la nació catalana (quina és, perdonin?) decideixin. I segur que és discutible, però el paternalisme que traspua és insultant, gairebé. Dic paternalisme perquè sembla que aquí, a la península, tothom ho sap tot i tothom sap com s'ha d'arribar a l'emancipació nacional plena. I si un cas, la resta de trossos del país ja s'hi sumaran. Després, però, tothom va bavejar quan l'actor Sergi López va pronunciar les paraules màgiques: Països Catalans. Aquella denominació històrica que molta gent creiem que es mereix un respecte i, sobretot, que té un significat molt seriós gràcies a la gent que l'ha estat mantenint i defensant a través de la seva lluita, sense renunciar a cap tros de país.

Senyors i senyores de l'ANC: com a mallorquina no trob un bri de representació en tot aquest circ burgès i pedant. El cens del Poble Català servirà perquè només votin els censats i la resta de població que s'ho miri (tot i que siguin catalans i catalanes de ple dret)? Que el president de la Generalitat (de Catalunya), hipotèticament, declari la independència de manera unilateral farà que a les Illes siguem més lliures? Pensau dir alguna cosa de les aberracions que s'estan fent més enllà del Principat? És més: pensau interessar-vos per la situació de rebuig i menyspreu que pateix la ciutadania de les Illes que defensa la llengua pròpia? Tampoc no vaig veure cap homenatge o, si més no, citació a Jaume Bonet, jubilat en vaga de fam pels drets lingüístics, que a la seva edat està demostrant que és més valent que milers de persones que s'omplen la boca de “nació catalana” i després no saben ni que a les Illes l'any que ve es podrà demanar l'escolarització en castellà de les criatures. Aquesta és la mateixa gent que després va a les Illes de vacances i es prenen la llibertat de dir que és el seu país, quan durant la resta de l'any es limiten a dir que a les Illes (i al País Valencià) tothom és del PP i estan molt malament...

L'esquizofrènia nacional no fa res més que confrontar els pobles del nostre país. Des de la perifèria (que és com es tracta als trossos de país que no són el Principat) costa trobar un espai de representació i un espai d'entesa real davant dels atacs que pateixen des dels respectius governs. Tanta sort que sabem que la independència no vendrà des de dalt, sinó que les organitzacions de base i la població treballadora serà qui decidirà el moment i el lloc per declarar una cosa tan important com deixar de viure sota un estat que no ens vol ni ens voldrà mai. Donem gràcies a gent com Jaume Bonet i a totes les persones que, des de la humilitat i la valentia, fa anys que dia a dia lluiten perquè el nostre país no sigui una anècdota ni un capritx, sinó una realitat palpable i honesta, socialment lliure i justa, sense protagonismes ni paternalismes innecessaris.

13 comentaris:

  1. Tantes veritats que dius, Irene. Si al final, volem ser país i no sabem ni on comença la nostra terra ni on acaba la nostra gent.

    Endavant i segueix donant canya també a la blogosfera.

    ResponSuprimeix
  2. Això és un dels motius que duu a molta gent de ses Illes a tenir-li mania als catalans i a defugir de qualsevol cosa que s'hi atraqui, com l'independentisme. Probablement aquest mateix canvi d'actitud que demanes faria que més mallorquins estiguessin disposats a fer país. I es gonelles probablement no tendrien raó de ser.

    Molt bon article, totalment d'acord amb el que dius. S'hauria de fer arribar tot això a l'ACN, a veure si recapaciten.

    ResponSuprimeix
  3. Hi estic d'acord. Com a Mallorquíns formam part dels Països Catalans, se'ns ha de tenir en compte per prendre decisions i ajudar a defensar els nostres drets culturals i lingüístics. Aquí la cosa en uns mesos de govern del PP ha empitjorat molt. Ens hem de mantenir units!

    ResponSuprimeix
  4. Com a valencià entenc els motius que t'impulsen a mostrar la teva indignació. I és natural en quant a que els illencs i els valencians ens esforcem en mantenir el català, la cultura pròpia i si més no la unitat geogràfica que ens identifica i ens uneix!! Una vegada vaig llegir que l'extermini de la cultura catalana començarà al País Valencià i una vegada aconseguida aquesta ignominiosa fita, Catalunya seguirà els nostres dramàtics passos. Encoratjo a tots els Països catalans a lluitar per la unitat i per la independència, aquesta serà la millor manera de continuar vius i continuar fent història.

    ResponSuprimeix
  5. Irene, no voldria en cap cas menysprear els teus mots ja que és una delícia trobar qui exposi idees de manera clara i amb una retòrica formada, però no puc estar d'acord amb el que comentes. Tampoc vull encetar una discussió en la que segurament no sabria mantenir el nivell i argumentar amb elegància per què t'equivoques tant en carregar contra aquesta iniciativa. És obvi que sóc un dels catalans del principat paternalista que tan mal profereix als seus conciutadans de les Illes i València. Sens més, i veient la repercussió de 12.000 visites del teu blog, només vull deixar escrit que em sap molt greu (i el meu sentir segur que és compartit fins i tot pels malvats de l'ANC) que visquis (o visqueu) aquesta oportunitat històrica d'avançar, amb aquest mal gust i aquesta racança. Em sap molt greu, de veritat, és una pena que només ens entenguem per anar enrera (sempre és més fàcil estar d'acord amb els NOs). En fi, no passa res, si no és ara ja ens independitzarem d'aquí 300 anys més... no? Salutacions.

    ResponSuprimeix
  6. sa necessitat de trobar un topònim representatiu.
    S'altre dia, llegint uns articles de toponímia històrica se'm va encendre sa llum.

    (ja que és un fet, sa denominació països catalans compta amb molts detractors arreu del PV i a s'arxipèlag Balear és rebuda si no amb certa reticència, amb connotacions només culturals)

    Personalment, em sent Balear, per tant Català per tant Valencià o com se'm vulgui dir.
    Tampoc pos en dubte sa unitat de sa llengua, potenciant sa riquesa dialectal.
    Jo xerr menorquí , per tant català per tant iberoccità.

    i estim s'idioma castellà, però no puc tolerar ets atacs contra sa meua llengua.
    Veig com s'està manipulant desde els moviments nacionalistes espanyols la realitat d'allò que passa,
    havent de sentir disbarats com que es castellà està en perill a s'arxpèlag i veient com s'estan iniciant
    polítiques populistes d'apartheid lingüístic, posant en perill s'ensenyament en català com a llengua
    veicular i permetent que els pares triin llengua d'escolarització. (els pares han d'educar a casa i amb la llengua que ells vulguin, però si deixam que facin intrusisme amb el món acadèmic, també haurien
    de poder triar es diagnòstic des pediatra, no sé si m'explic)

    A Balears, a part de sa llengua pròpia, tenim es castellà (mal anomenat espanyol), s'anglès i s'alemany amb es turisme....i totes ses llengües que venguin. Totes són bones. Però s'atac a sa pròpia (i a sa seua unitat) en es propi territori constitueix un fet molt greu.

    allò que estic dient és que ara més que mai és quan fa falta es reagrupament, cultural i polític de ses tres regions de s'actual Espanya més espoliades fiscalment i que, malgrat tenir una llengua pròpia comú, no ens la deixen en pau. aquestes tres regions (País Valencià, Illes Balears i Catalunya) han
    de deixar de ser la España incorporada o Asimilada que es troba a alguns documents antics.

    Noltros (o nosaltres, o com es diu en alguns indrets i del tot legítimament, mosatros) podem
    canviar la Història.

    I acabar amb aquesta demagògia manipuladora que fa veure Catalunya com sa gran dolenta que vol arrossegar altres regions blah blah patranyes que ja les sabem tots. A jo ningú m'ha imposat es català mai, perquè el xerr com jo el sent, però si que malauradament m'he vist aquesta pressió (social o com sigui, depèn des contexte) amb es castellà.

    Com deia, podem canviar la Història, perquè som una societat amb una cultura viva.

    Fent veure al món que és possible una confederació de països germans, iberoccitans, oberts al món però amb una cultura comú digna de ser reconeguda ja com a Patrimoni Cultural de la Humanitat (mantenint obviament es nostro històric respecte i cooficialitat de sa llengua castellana, germana de sa nostra, faltaria més -i occitana o aranesa on pertoqui)
    Però defensant sempre sa nostra.

    Illes Balears Catalunya País Valencià = Iberoccitània

    queda així resolt es tema pendent de donar nom a un territori diferenciat que té ple dret de paraula a Europa i encara no ha estat reconegut.

    No tenc res en contra des terme Països Catalans, però veig alternatives molt millors que resolen es
    problemes identitaris que alguns puguin tenir.

    ResponSuprimeix
  7. Completament d'acord amb tu Irene. Lliures de paternalismes, lluitem per a que la realitat no quedi com anècdota. Enhorabona per aquest article!

    ResponSuprimeix
  8. L'article, pitja en una ferida molt evident a les illes i totalment ignorada al principat.
    La distància entre el Principat i les Illes és molt més gran des de la península que des de l'arxipèlag.
    Els qui creiem amb aquests Països Catalans a les illes, no només hem de fer pedagogia amb els nou-vinguts, els regionalistes, els gonelles o els espanyolistes, sinó que també amb els principatins, molts d'ells paternalistes, en el millors dels casos, i en els altres, totalment ignorants sobre la realitat de les illes i el país valencià.
    La cultura i llengua catalana no és propietat exclusiva del principat de Catalunya.

    ResponSuprimeix
  9. Com a català del Principat puc entendre els teus raonaments, i no et negaré que aquí els qui parlem de Països Catalans sovint som tractats d'il·lusos (per fer servir el mot menys despectiu que se m'acut), sobretot a causa dels prejudicis sobre la resta de territoris dels PPCC que circulen entre gran part de la població per culpa de les accions dels governs del PP i les opinions de blavers i gonelles, que han jugat a favor de la divisió del territori. Per molta gent, València està venuda a la corrupció i les illes son un territori gairebé alemany, i enlloc de preocupar-nos-en, llancem pilotes fora generalitzant amb menyspreu.

    Pel que fa al nostre paternalisme burgès, és obvi que això és fruit d'un elevat grau de centralisme, així com del fet de que la pobra situació de l'idioma i la cultura a la resta de territoris fa que molts catalans us observem amb més solidaritat, inclús compassió, que germanor. Més que preocupar-se per la regeneració, molts es mostren derrotistes i donen els territoris per perduts, o si més no per adormits; alguna cosa com "anem treballant que quan es despertin ja s'hi afegiran, si volen". De la preparació de les consultes sobiranistes, en recordo un breu debat de si a la butlleta s'havia de proposar la independència de Catalunya o la dels PPCC, i va guanyar la primera opció per dues raons: perquè era el nom que s'havia posat en el primer referèndum d'Arenys (i si es canviava la pregunta no es podia comptabilitzar com una consulta única), i perquè era aquí on havia nascut aquest moviment, i on s'organitzaven totes les consultes, i a molta gent els semblava que parlar en nom dels altres territoris era, més que res, una manca de respecte envers a ells. Si els pobles del País Valencià, les Balears i la Catalunya Nord s'haguessin sumat a la consulta, aquesta s'hauria pogut replantejar. Tampoc es pot negar que al Principat, pel que sigui, és on es concentra i on es manté el gruix més important de sentiment nacionalista i secessionista, i on els moviments independentistes gaudeixen de més bona salut. Això, per molt contradictori que sembli, pot jugar perillosament a favor de la distanciació entre els territoris que formen el conjunt dels PPCC, i és bo tenir en compte fins a quin punt pot ser tan irònicament contraproduent. Per evitar-ho, més que res.

    Així, crec que en certa manera tampoc ho heu de veure senzillament com una actitud paternalista, o com un menyspreu o un descuit, sinó com una certa por a parlar en nom dels qui no s'han pronunciat, que en certa manera és tant un descuit envers els companys de la resta de territoris que sí que s'hi voldrien sumar com una manca d'iniciativa (o, més ben dit, de força numèrica) per part d'aquests.

    No obstant, admeto que aquesta és una opinió particular, i que de forma generalitzada al Principat es treballa més per Catalunya que pels PPCC, també en gran part (i això és el que em fa més vergonya) perquè els arguments que han convençut molts ciutadans a pujar al carro de l'independentisme durant els darrers anys són de caire estrictament fiscal i, en resum, una qüestió més que res autonòmica: es basa massa en els comptes de la Generalitat i en el tracte que va rebre des de Madrid l'intent de reforma de l'Estatut d'Autonomia.

    I és absurd, perquè si les coses continuen així potser arribarà el dia en què Catalunya serà independent, però haurem perdut el dret a pertànyer al mateix país que Raimon, Ovidi Montllor, Ausiàs March, Ramon Llull, Llorenç Villalonga, Al Tall, Tomeu Penya, Feliu Ventura, Antònia Font, Obrint Pas, Miquel Barceló, etc. I sense molts d'ells la cultura catalana serà un niu d'imitadors.

    ResponSuprimeix
  10. Felicitats per l'article

    m'hi sento molt identificat

    no com a l'ANC aquesta, que ni és nacional ni és realment assembleària

    aquests que ho justifiquen, no s'aguanta per enlloc

    Prou regionjalisme, SOM Països Catalans!

    ResponSuprimeix
  11. Encara que no hi estic d'acord amb alguns arguments (seria interessant un replantejament general en el tema de la llengua, et felicito per l'article, el qual difondré tant com pugui.
    La meva modesta opinió sobre l'ANC equival a la que tinc per l'anomenada "societat civil" del Principat: provincianisme i neoregionalisme, disfressat de d'alliberament nacional, però que amaga l'utilització que fa certa élit de l'independentisme i de la seva gent.
    Aquesta gent a la que fas referència, que utilitza el teu país i el País Valencià com si fossin peces per decorar el mapa de Catalunya, acostuma a veure el Principat com un espai idílic, sense conflictes, exceptuant els que provoca Espanya. Empresaris, obrers, botiguers, tots formant part d'una Catalunya civilitzada oposada a la barroera Espanya.
    Però la realitat és diferent. El Principat és un país desequilibrat territorialment, amb desigualtats profundes i agudes, amb gent, molta gent, que viu d'esquenes a aquest paradís de barretina, ple de simbologia, i mancat de cohesió social.

    Enhorabona i endavant!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A més, als independentistes ens manca definir quin estat volem crear. Sense definir el productre, ho tendrem mal de fer vendre!. Els que volem la independència sabem que volem partir d'Espanya per molts de motius,però no parlam del model d'estat que volem, les relacions que tendríem entre els diferents territoris dels països Catalans. Estat federat? Estat centralista? Quin model volem? l'alemany? l'americà? Ens falta parlar d'economia..què passaria amb les pensions, les empreses, les relacions internacionals....

      Suprimeix